S’havia allunyat de terra ferma, del seu entorn
i de la seva vida anterior. Com el navegant inconscient s’havia llençat en
l’aventura despreocupada sense mirar enrere. Havia esgotat els queviures en un
mar de desitjos, fantasies i estímuls immediats. Havia allargat massa les rutes,
fugint de qualsevol lligam i coordenada. L’heroïna va ser el temporal que va
acabar de destruir l’embarcació precària en que s’havia convertit la seva vida.
El senyor Terrades, fill de pescadors de la Barceloneta,
coneixia molt bé les lleis del mar. Tenia la certesa que al Martí se’l van
treure de sobre els nois de la banda, encara que era del tot probable que les ferides
fossin infringides pels homes del comissari. El noi no tenia informació valuosa,
i la policia no sabia què fer amb ell, així que en Terrades va oferir la
possibilitat d’acollir-lo a casa seva i aportar-li certa estabilitat.
Les primeres setmanes al pis del senyor Terrades
van ser difícils per tots dos. El Martí patia l’abstinència, volia marxar d’
allí, tornar al carrer Escudellers, però en Terrades era un home dur i va poder
amb ell. Va aconseguir fer-li veure que allà ja no hi trobaria res ni ningú.
Els carrers de Ciutat Vella eren el mar per on
flotaven perduts tots els referents del Martí. El regust de la droga, l'olor de
la pell i els acords d' una cançó suau, es perdien en una boira que ho omplia tot.
Un fred interior anunciava que el seu temps havia passat, i en la profunditat
sabia que acabava alguna cosa. Se li havia enfonsat la joventut i s’ofegava en
la pròpia pena.
A casa, en Terrades cuinava mentre ell romania
assegut, pàl·lid, sempre absent i amb la mirada perduda. Li posava la ràdio
perquè es distregués, era una corrent continua que l' entretindria. De mica en
mica, el noi es va anar familiaritzant amb la fonètica i el vocabulari que
sentia en els programes on parlava gent.
Quan el noi va estar més tranquil, en Terrades
va portar-lo a les reunions a l’ateneu del barri. Es despertava entre remor de
veus, mirant fixament una carpeta marró gastada. Es trobava entre gent gran. Ell,
sempre envoltat de snobs i noies
guapes, ara prenia infusions amb un home amb jersei de llana, un iaio xerrameca
i una vídua que somreia. La seva pròpia situació li semblava patètica i molt avorrida.
No badava boca, ni tenia ganes de relacionar-se. Vivia en total apatia i era
incapaç de dedicar-se a ningú. Tot allò li semblava una mena de càstig. Dia rere
dia es tornava a trobar en la casella de l' inici, amb aquella sensació
permanent de començar de zero, condemnat
a la paciència en aquell lloc que li sembla decadent, envoltat d’aquella gent
gran que només feia que conversar. Seguia
absent, avergonyit i tancat sempre en ell mateix, però allà ningú li
tenia en compte. Aquelles persones li deien coses en català, i li passaven
llibres que ell fullejava sense llegir res. L’estat del Martí no semblava
fer-los pena ni li mostraven compassió. Alguns d’ells coneixien pèrdues majors,
tenien aquella perspectiva que et dóna l’experiència. Aquelles persones no
parlaven tan bé com els de la radio, però semblava que deien coses més
properes. Parlaven d’ edificis antics i explicaven històries de la ciutat. Li
van donar una feina senzilla d’ordenar munts de papers, fotografies, i
revistes; i a canvi, el convidaven a dinar amb ells.
Deien els navegants que en aquesta situació t’has
d’agafar a qualsevol cosa.
Primer només va ser una paraula, o el nom d’un
carrer conegut, i alguns dies després va començar a lligar-la amb d’altres. Si
es mantenia atent en aquelles tertúlies, potser obtenia un raonament concret, la
opinió d' algú, o un petit exemple personal. Mica en mica es va anar agafant
als discursos, fins aconseguir entendre alguna de les anècdotes que explicaven.
Quan li semblava que parlaven de llocs que ja coneixia, s’esforçava més per
captar la informació. Així fou com agafant i estirant, va aprendre a seguir el
fil d’algunes converses, i poc a poc va començar a agafar apreci a aquella
gent. En Martí es començava a reconèixer com un més. De fet, també a ell li
començava a sortir alguna cana, i potser aviat s’hauria de posar ulleres. Ara
aixecava més sovint el cap per mirar com parlaven. Havia après a escoltar.
Així és com, a mesura que va anar passant el
temps, el nàufrag es va recuperar en aquell món de la quotidianitat, de la gent
propera i la transmissió oral, tot i que ell de parlar, parlava poc. També començava
a mirar-se amb interès els papers i les revistes, i semblava que a vegades els
intentava llegir.
Un dia van portar a l’ateneu una caixa de
fotografies en blanc i negre, en les que va identificar els carrers on s’havia
mogut, però amb un aspecte diferent. Com en un àlbum familiar, Barcelona hi era
retratada, però amb edats i aspectes diferents.
L’ interès per la ciutat va fer que comencés a
llegir algunes novel·les que li deixaven, i així va descobrir un univers on la
ciutat es barrejava amb dosis de ficció i llegenda, per convertir-se en
misteriosa i profunda, plena de carrerons i pàgines desconegudes. Com en una
revelació, el Martí reconegué en aquells carrers, que la ciutat sempre hi havia
estat, i que havia tingut mil cares. La seva vida era una entre mil, i els seus
problemes, una simple anècdota. El món se li feia més gros, però a la vegada, aprenia
a viure al seu lloc. Va començar a sentir una romàntica atracció pel passat,
pels carrers i les persones del segle que acabava. Les coses que existien quan
va néixer, i que havien anat desapareixent al mateix temps que el seu passat. La
nostàlgia, ara, es convertia en un sentiment agradable que el reconfortava.
En Martí havia après a viure Barcelona a través
de les histories, i aquelles històries van obrar el petit miracle d’un somriure
al seu rostre. En elles va trobar un lloc comú, una experiència social
compartida. Havia arribat a la ciutat dels llibres, un indret excel·lent on aprendre
a navegar. Les onades l’havien retornat.
