17. New york, New york.Nova York sempre seguira allí com un somni, o com aquell pòster sobre el meu llit. Una munió de edificis amb milers de llumenetes enceses. Milions de racons i intimitats. Durant la infància, la ciutat dels gratacels era per nosaltres una mena de llegenda, una ciutat icònica i gairebé irreal. A traves de pel·lícules, la maquinaria de propaganda nord-americana ens havia inculcat el somni americà, i la ciutat de la costa est com el lloc on qualsevol podia aconseguir-ho tot. La terra de les oportunitats. Ens l'havien convertit en el centre del món, una gran ciutat d'avantguarda mundial. La gran metròpolis, refugi de totes les races i cultures, i ell lloc on succeïen les coses". Tots ens arribàvem a creure aquella babilònia que només existia en la nostra imaginació. Era una espècie d'utopia i representació d'allò que volíem ser. Tan se val d'on fóssim ni qui fóssim, de grans, sempre podríem anar a Nova York, doncs la ciutat no dormia i estaríem permanentment acompanyats. El noi va a buscar una noia radiant que surt d'una oficina. Un artista escolta jazz modern en el seu ampli taller, dos policies de paisà vigilen des d'un cotxe, un ve de buscar hamburgueses però han d'arrencar el vehicle sense acabar-se-les...: Són imatges, situacions que el cinema i televisió ha repetit fins avorrir i que el temps ha acabat convertint en parodia.
Les primeres referències que em van arribar de la ciutat devien ser completament gràfiques, molt probablement del skyline amb gratacels, i potser amb un goril·la gegant enfilat en el més alt, però si hi havia alguna cosa que s'hem va quedat a la retina era l'estàtua de la llibertat.
La escultura gegantina projectada per Eiffel, m'impressionava molt. Deien que es podia pujar a la torxa, i que a la corona hi havia un restaurant. Les fotografies i imatges contra-picades que veia exageraven sempre la seva magnificència. Per una banda m'agradava, per altra li tenia molt respecte. El pare m'he la va dibuixar en gran a una paret de l'habitació, i potser a partir d'aquí també m'agraden els murals. M'imaginava l'escultura grandiosa, i somiava molt sovint que era a Nova York, buscant entre els edificis la grandiosa estàtua, temerós per l'impacte visual que em produiria. L'etern referent d'un personatge sobre la coberta d'un vaixell, admirant la ciutat al arribar. Encara ara hi somio de vegades.
Molts del meus referents i aficions m'han retornat a aquesta ciutat i segur que ho seguiran fent. És la ciutat del Spiderman, de Scorsesse, dels comics de Will Eisner, els tallers d'artistes i la música rap. De moment però, no he tingut cap impuls d'anar a visitar-la. Molt probablement em decepcionaria.. Qui hi ha anat diu que sembla que s'hi hagi estat de les vegades que ens l'han ensenyat, però segur que les oficinistes fan cara de cansades i ningú va a buscar-les, els policies no tenen res de simpàtics, els artistes es foten de gana, i l'estàtua de la llibertat...bah, no és tan gran com sembla.
