(HD:Users)Aquella darreria dels setanta havia perdut força el temps. Em coneixia les cases dels amics, les sales de concerts i gairebé tots els bars de moda. El esperit hippy ja començava a estar de capa-caiguda, molts marxaven i aquí alguns feien grups de musica. Jo vivia la ressaca entre bohemis i artistes amb els fums pujats, havia fet una vida frívola entre el cinisme i el riure imbècil, sense aparellar-me ni buscar-me una feina estable. M'havia tornat en res. Tenia alguns estudis, un pis de propietat i sabia parlar alemany. Poc més. Bé, també tenia les grafies. Les grafies eren una especie de sanefes que vaig començar a dibuixar fa molts anys. Quelcom únic i personal que deien, tenia valor artístic. Em va permetre exposar i guanyar alguns diners amb encàrrecs com el que aquell dia s'hem presentava.
Havia quedat a una cafeteria de Plaça Catalunya amb el pijo de la lambretta, un personatge de tercera sense cap importància, ni tan sols recordo com es deia. El contracte verbal amb aquell tio em feia més aviat mandra, però em calia guanyar diners. Era el clàssic niño bien de Barcelona que parlava castellà. Un noi de casa bona que té sense apreciar coses que tu desitges, com aquella moto estacionada davant. El seu pare era publicista o no se què. Es veu que gravava anuncis per la televisió i li passava feines per agencies estrangeres amb les que es treia molta pasta. L'acompanyava una noia guapa, que només feia que mirar-se un magazine de moda amb cara de tòtila.
M'explica que busquen algú per preparar un gran decorat en una nau industrial. No sé què de una sessió de fotos amb model. Parlava massa ràpid, no se l'entenia gaire, però la idea semblava interessant. Va començar a parlar dels detalls i entre tantes paraules va dir un nom. La ment em va fer un estrany. Aquest cop, com mecànicament, el vaig fer aturar.
-don...donde has dicho?
-Chalaus... industrias Chalaux o algo así- va respondre.
