(HD:Users)El subjecte no és important. L'important és el que passa i no a qui. Imagineu-vos, per exemple, una persona bevent una cervesa al bar Zurich. Ha quedat amb algú per una feina. Te els cabells una mica llargs i deixats, vesteix americana de pana i jersei de coll alt. Calia vestir correctament però no com la resta. Mirada trista.
Al principi mai som ningú. Acabats d'arribar. Algú com tu o jo, que, no pensis, aleshores tampoc filava gaire. Verges. Individus aptes i amb plenes facultats per rebre l'aventura. Cal inexperiència però curiositat, la història sempre acaba sent un ritus iniciàtic o el bateig d'alguna cosa. No cal ni tan sols ser jove. Jo aleshores, m'acostava a la trentena però d'alguna manera era encara adolescent, amb la sensació permanent que l'important no havia arribat.
Una persona amb certa cultura i una vida més aviat còmoda. De família menestral. Devia de ser del barri de Gracia, si, ha de ser així, però vam marxar quan jo tenia vuit anys a l'estranger, amb la mare. No hi ha pare. Representa que no se sap gaire on i perquè va tocar el dos. Això sempre queda bé. Una adolescència de substitució, amb el fi de mantenir-nos lluny d'alguna cosa, estudiant en una escola d'art alemanya. Amb la majoria d'edat, vaig tornar a Barcelona. L'avia ja era vídua. No vam estar a la mort de l'avi, encara no se perquè. S'havia vengut la impremta i gracies a això vam rebre una quantitat important de diners, mobles i algunes coses...poc queda d'allò. Sembla que ja fa una eternitat.
Repeteixo, tot això, qui sóc, té poca importància. La narració, la veu en off, només són recursos. Us regalo el meu paper, us el podeu fer a mida, com jo he fet. He de dir que... jo no sóc el protagonista d'aquesta història.
