15. L'estil de vida americà.Hi ha referents que tampoc és per estar-ne gaire orgullós, i un d'aquests és la cultura estatunidenca. Més que la seva cultura real em refereixo a la projecció d'un suposat estil de vida i somni americà a la dècada dels vuitanta.
Quan dic americà, vull dir nord-americà, perquè és clar, aleshores poc sabíem, per no dir res, de la resta del continent. Els U.S.A, com es portava dir-li aleshores, guanyaven la guerra freda a través de la cultura de masses, i d'armes tan poderoses com la publicitat i el cinema. Dels pares heretàvem els soldats i els cowboys, no sabíem com era un pagès francès, però teníem claríssim que l'americà duia barret de ala ample, així com els policies portaven gorra de plat negre i els soldats americans eren els del casc verd i rodó. Els nostres herois de les pantalles eren més aviat joves emprenedors o bé superhomes, però en tot cas, els americans i americanes sempre eren els bons, les guapes...eren els millors.
Tornem quan els anuncis de Marlboro i whisky farcien les revistes. Recordo aquells espots de texans de Lois, Old Chap o el de Rio Grande on un nen arribava a l'escola amb música de Rod Steward. Com ell, vestint texans nous jo em sentia més triomfador. Eren un símbol de rebel·lia, independència i cert caràcter. El color blau combinava bé amb les John Smith. A partir dels peus van començar a introduir-nos dins de l'imperi comercial de la roba esportiva. Aleshores es començava a posar de moda l'activitat física, ja sabeu, el jogging, el footing, el fitness i el tenis, i tothom anava a comprar disfressat d'esportista amb una cinta al cap. Els ianquis tenien boxa, beisbol i futbol americà, que era com rugbi però més "espectacular" (odio la paraula) Aquí no sabíem fer res.
Aquells nois emprenedors de les pel·lícules sempre menjaven pizza, vivien a cases de dues plantes amb nevera al bell mig de la saleta, garatge amb bicis de cross i un aparell de gimnàstica a l'habitació, que, com recordareu, sempre era plena de posters. Així que jo també en tenia, de posters. Eren imatges molt semblants a les que portàvem a les carpetes. Fotos d'actors amb tupe, surfistes, noies amb patins, avions, àligues, patates fregides i llaunes de coca-cola. Tot amb hiperrealistes gotes de condensació pintades amb aerògraf .
A la meva escola, els nens amb peles, varen començar a calçar sabatilles d'esport Nike, New Balance, o Converse. Calçat molt americà fabricat a Taiwan. Eren molt cares, i era sabut que no saltaves més, però no vaig parar fins tenir-ne unes, doncs era el calçat que portaven els jugadors de la NBA, Karl Lewis, i evidentment, els nois de les pelis.
Fins la campanya contra l'ingrés a Otan no vaig descobrir què hi havia realment darrera el decorat del país més poderós. La meva idea dels Estats units va començar a matisar-se i crec que aleshores vaig despenjar tots els posters menys algun de Nova York.
