Semblava que havia vingut a dir que jo era una peça necessària allà i que la meva tasca era important. Ben mirat, això es corresponia amb el tracte que em dispensava cada cop més. L’Andromed éstava cada cop més seriós però alhora em tractava amb més consideració, estava clar que per ell era important que jo seguis anant a la fàbrica, seguis escrivint a les caixes i que en algun moment va témer que ho deixes de fer. Potser per això va fer cas a la meva demanda i un vespre em va entregar un paquet lleuger. Embolcallat amb un cartell encartonat de cola seca, hi havia un patracol de petits retalls de colors bruts. Barrejats dins el paquet hi vaig destriar els bitllets de mil i cinc mil pessetes, i hi havia molts, més de deu. Un cop fora, havia llençat tota la resta, només qualificables de brossa i fent-ho, vaig sentir tristesa. Aquells bitllets no tenien més importància per ell que qualsevol altre objecte de tants, susceptibles d’inventariar.
Una superfície blanca pautada i reticulada en rectes fines. De cop, en qualsevol punt d’ella, una taca aleatòria matussera s’eixampla en un traç brutal sembrant el caos. Primeríssim pla, ulls brillants, excitació.
El meu treball diari era objecte del seu estudi. En alguns moments observava el meu treball atentament, des de dalt d’una de les caixes. “Interpreto el teu grafisme, no sé el perquè però ho puc fer” havia dit. Aquesta idea em removia per dins, però em tranquil·litzava pensant que tan sols es quedava en la mateixa execució, en la meva manera de retolar, en els moviments del meu canell, en les formes, només en les formes.
Em sentia com un cos estrany dins el seu complex sistema equilibri. Una xifra indesxifrable que alterava una llarguíssima equació.
Crec que tenia fascinació per les corbes que jo traçava, i això semblava tenir a veure amb debilitat en aquell personatge, el punt feble que a poc a poc jo anava descobrint.
Un dimecres el vaig sorprendre davant un dels meus murals. Imitava els meus moviments amb el braç molt matusserament i sense gens de gràcia. S’aturava i ho tornava a intentar. El vaig veure per primer cop, superat.
Definitivament l’Andromed era un ser massa peculiar. Una abella soldat obedient, amb els seus costums i codis. Impossible d’encaixar en la realitat que hi havia més enllà d’aquells pilars. Un ser incapaç de comunicar-se, incapaç de ser normal. Algú capaç de classificar-ho tot però que molt probablement, no sabia contar ni escriure. Un ser meravellós de traç perfecte però incapaç de traçar una sola corba. Un inútil perfecte.
