19. El mal camí.
Primer em pensava que el cinema negre es deia així perquè era en blanc i negre. Ja veieu que senzill. Si la vida infantil i pre-juvenil era de colors, el blanc i negre era el de les coses serioses, les coses de grans. Recordo les pel·lícules nord-americanes de "sesión de noche" els dissabtes a la nit, on sortien aquells actors que eren molt importants. El Humprey Bogart, l’ Edward G. Robinson i James Cagney a "enemic públic". No entenia el guió aixi que em quedava amb les seves ganyotes, la musica de vents i la ambientació. M'atreien les que passaven a Nova York o a una altra ciutat que es deia Chicago i era com Nova York. Amb els còmics de blanc i negre venia a ser exactament el mateix. En algunes històries els protagonistes anaven amb boines o barret d'ala ample, que duien lleugerament tort i projectava una ombra que els amagava els ulls. En aquelles històries es feia de nit o entraven en interiors, i la foscor envaïa l'escena. Dominava el negre i era la llum la que dibuixava les figures amb contrastos brutals. Els detectius bevien whisky sota un llum d'escriptori, una femme fatal cantava sota el focus d'un escenari. Mentre, en un moll hi ha un personatge recolzat a cotxe arrodonit, sota la llum d'un fanal. Espera un carregament il·legal, vesteix gavardina i du aixecades les amples solapes, entre les que s'eleva el fum d'una cigarreta. Tota aquella iconografia tan utilitzada dels anys trenta m'agradava.
El cinema nord-americà aconseguia, un cop més disfressar les misèries, presentant alguns malfactors com caràcters carismàtics entre la maldat i la noblesa, al igual que havien fet abans amb alguns pistolers del salvatge oest, per tal de proveir-se de llegendes històriques que mai van tenir.
Ja fossin bons o dolents, tant els gàngsters com el Marlow de torn eren personatges elegants i misteriosos a la vegada que cínics i temibles. Aquests modals d'homes durs propers a l'arrogància va acabar relacionant-se anys més tard amb els bad boys de barri, fatxendes que també fumaven recolzats a una moto amb les solapes aixecades, però això és una altra tema.
A mitjans dels vuitanta, uns amics dels pares, van posar la pel·lícula "Taxi Driver", i van convence'ls que jo la podia veure. Potser si que la peli em va causar massa impacte, en tot cas sempre els ho agrairé.
Anys més tard als cinemes de reestrena vaig veure films de la màfia italiana sota els ponts de brooklin. "Erase una vez américa" i algunes d’aquestes. Poc a poc, vaig relacionar el seguit de pel·lícules que m'agradaven, i vaig posar noms a Martin Scorssese i al actor Robert de Niro. Ells i uns quants més retrataven el crim organitzat i la vida quotidiana dels gàngsters dels setanta. Atracadors, presos, traficans i policies corruptes. A partir d'aleshores i en moltes d'altres pel·lícules vaig conèixer també a Harvey Keithel, Al Pacino, Joe Pesci, Tim Roth i tots aquests actors que són tan bons quan fan de dolents. Ningú millor que ells per posar cares a la història criminal d'Amèrica. D'inspiració no els falta.