L'obsolescència programada es va poder conèixer com una confirmació del que molts intuíem. Molts aparells duen incorporat un xip que determina el moment en que deixaran de funcionar. Estiguin espatllats o no. Les grans empreses van aconseguir proveir tot un sector de la població amb seus productes és va adonar que se'ls acabava el mercat, així que van decidir que els seus aparells no duressin tota la vida. Si ens duraven la meitat, ens en vendrien el doble, més barats i de menys calitat. Molts recordem la figura del reparador d'aparells i les seves frases: "no fabriquen la peça" o "et sortira més a compte un de nou".
La vida d'una persona de classe mitja s'ha acabat convertint en una equació. Un cicle de consum on determinades empreses ens venen un nombre determinat de productes obtenint x beneficis.
La clau és que l'individu participi de la producció obtenint uns diners que el permetin consumir del que fabriquen altres durant uns cicles determinats. No ens enganyem, tots som una mica esclaus en el capitalisme. El pròxim serà regular l'esperança de vida segons els interessi que durin els cicles. A mi tot això em posa una mica trist, i penso en la peli Blade Runner i en un robot que es revela i busca el seu creador per saber quants anys viurà. Metàfora de una especie humana amb data de caducitat. Com a les pel·lícules del futur, ens estem convertit en maquines programades per viure predefinits. Com deia l'altre, "eso és Matris".
